“Molts joves no s’han sentit mai part activa del sistema, però tenen il·lusions, motivacions, idees i talent” 

Amb 28 anys, Hatim Azahri ha convertit les dificultats viscudes en motor de transformació social. Nascut a Nador, al Marroc, i criat al barri de Poble-sec de Barcelona des dels dos anys, és integrador social, estudiant de treball social a la Universitat de Barcelona i president de l’associació juvenil Joves Units pel Poble-sec. El seu recorregut vital i la seva mirada comunitària l’han portat a implicar-se activament en projectes de convivència, participació juvenil i justícia social. Actualment, forma part del Consell Assessor Antiracista 2025-2035 de l’Ajuntament de Barcelona i ha participat en programes de lideratge i innovació social com Generació Propòsit (Fundació Princesa de Girona). Fa pocs dies, va protagonitzar una de les xerrades d’històries de vida a joves de la Fundació Impulsa per inspirar-los a creus en la capacitat d’un mateix.

Com recordes la teva infància?
Pràcticament, no tinc records de l’etapa al Marroc perquè vaig arribar aquí quan era molt petit, però sí que recordo molt la meva experiència al Poble-sec i, sobretot, a l’Escola Mossèn Jacint Verdaguer. Vaig tenir la sort de trobar mestres excepcionals, com la Rosalia i la Conxita, que van entendre la meva realitat socioeconòmica i la de molts companys. Van fer que l’escola fos un lloc amable on voler anar, en un moment en què, per la situació que vivíem, potser era l’últim lloc on volies estar. Elles em van fer creure que era intel·ligent i capaç d’estudiar i continuar avançant.

“Vaig tenir mestres que van fer que l’escola fos un lloc amable on voler anar”

I com va ser el pas per l’ESO?
L’experiència a l’institut va ser diferent; vaig viure tractes i actituds racistes i discriminatoris per part del professorat tant cap a mi com cap a altres companys. Ens van arribar a dir que no servíem per fer batxillerat, fins al punt que jo mateix vaig acabar pensant que el batxillerat no era per a mi. Però el germà gran d’un amic ens va animar a provar-ho en un altre institut. Vaig començar el curs gairebé pels pèls, perquè ens hi van inscriure molt tard. Contra tot pronòstic, l’experiència va ser increïble. Em vaig trobar amb professors i professores que donaven oportunitats i feien un esforç real per entendre la realitat dels alumnes; vaig acabar traient-me l’ESO amb un 6,7, i el batxillerat amb un 7,8.

“[Professors de l’institut] ens van arribar a dir que no servíem per fer batxillerat, fins al punt que jo mateix vaig acabar pensant que el batxillerat no era per a mi.”

Què et va portar a estudiar Integració Social?
Inicialment, jo volia estudiar Administració i Finances, però durant l’ESO i el batxillerat vaig estar sense documentació regularitzada. A casa vivíem un procés familiar complicat i no es podia justificar econòmicament la situació per renovar el NIE. Això va provocar que passés gairebé deu anys sense papers, i quan finalment vaig poder regularitzar la meva situació, vaig entendre molt millor com funcionava tot el sistema i també les dificultats que viuen molts joves. En aquell moment, amb altres joves del barri, volíem millorar el nostre entorn i vam crear l’associació Joves Units del Poble-sec. Vaig sentir que necessitava eines i coneixements tècnics per poder fer aquesta feina millor, i per això vaig estudiar Integració Social.

Hi ha hagut algun moment d’inflexió en la teva vida?
El moment de regularitzar la meva situació administrativa va ser-ho, sí. Vaig estar dos anys entre el batxillerat i el grau superior sense atrevir-me a fer el pas, perquè pensava: si estudio i després no puc fer pràctiques perquè no tinc la documentació, què faig? I un cop vaig tenir els papers, se’m van obrir portes que abans semblava impossible creuar-les. A més, més enllà del contingut acadèmic, estudiar et desperta habilitats que potser ni sabies que tenies.

“Un cop vaig tenir els papers, se’m van obrir portes que abans semblava impossible creuar-les”

Quines han estat les dificultats més grans que has hagut de superar?
Actualment, per a mi —i per a molts joves com jo—, una de les dificultats més importants és l’habitatge. Haver-te de moure constantment perquè t’apugen el lloguer o no et renoven el contracte, et desestabilitza molt. Així és difícil construir una zona segura. També va ser difícil el moment de crear Joves Units del Poble-sec; vam haver de ser molt creatius i innovadors per aconseguir un barri més digne. Al principi hi havia una mirada molt paternalista perquè érem joves, però nosaltres reclamàvem coses molt bàsiques: espais útils, equipaments, més oportunitats esportives i culturals… I, tot i això, vam haver de demostrar que el jovent no només s’implica, sinó que també té capacitat per organitzar-se, millorar el territori i generar comunitat.

“Vam haver de demostrar que el jovent no només s’implica, sinó que també té capacitat per organitzar-se, millorar el territori i generar comunitat”

D’on neix el teu compromís amb la justícia social i l’antiracisme?
El Poble-sec és un barri molt divers, amb realitats molt diferents que conviuen en un mateix espai. Quan passes molta estona al carrer i l’espai públic és la teva segona casa, acabes construint vincles molt forts amb la gent. Veus com alguns joves aconsegueixen tirar endavant, però també veus situacions molt dures: vulnerabilitat, drogues, conflictes o exclusió, i arriba un moment que et preguntes què ha fallat i què es podria haver fet diferent. Entens que les administracions tenen una gran responsabilitat i que el fet de no garantir serveis mínims, espais d’acompanyament o alternatives limita molt les oportunitats del jovent. Un cop vaig valorar la importància de lluitar pels drets mínims, vaig entendre que necessitàvem millorar el barri, perquè millorar-lo és també una inversió de futur i una forma de prevenció.

“Millorar el barri és també una inversió de futur i una forma de prevenció”

Quin impacte ha tingut en els joves del barri la cració de l’associació Joves Units del Poble-sec?
Sempre hem tingut molt clar que el que construïm no pot quedar-se en una activitat en la qual la gent ve i se’n va sense emportar-se res significatiu; tot el que impulsem té un component d’activació social. Vivim en un context en què molta gent està desmotivada i no confia en el sistema democràtic; necessitem generar vincles, participació i consciència crítica. Transformar la realitat d’una persona no sempre requereix grans recursos o revolucions; a vegades, simplement necessitem sentir-nos escoltats i acompanyats. A partir del vincle es genera comunitat i, malgrat que vivim en un context que sembla tornar-se cada vegada més individualista, necessitem les altres persones per viure, per inspirar-nos i per créixer. Molts joves descobreixen habilitats que no sabien que tenien i acaben implicant-se en altres iniciatives; és així com es generen lideratges positius i participació ciutadana. Molts joves no s’han sentit mai part activa del sistema, però tenen il·lusions, motivacions, idees i talent; el que falta sovint són oportunitats i espais per visibilitzar-ho. Si no escoltem els joves, estem perdent molt potencial col·lectiu.

“Malgrat que vivim en un context que sembla tornar-se cada vegada més individualista, necessitem les altres persones per viure, per inspirar-nos i per créixer”

Com imagines una societat realment justa i cohesionada?
Una societat justa hauria de començar per un model democràtic molt més participatiu, en què la ciutadania pogués decidir i implicar-se molt més en el dia a dia. També hem de fugir del darwinisme social i construir relats basats en la cooperació i el benefici col·lectiu; és una il·lusió pensar que ens salvarem individualment. En un moment en què la tecnologia i la intel·ligència artificial poden generar més desconnexió, necessitem construir espais humans, comunitaris i solidaris.

Quin consell donaries a un jove que estigui passant per un moment difícil?
Li diria que busqui persones amb qui pugui compartir el que viu i que tingui clar que no és culpable del que li passa. La meritocràcia moltes vegades és un engany; hi ha desigualtats estructurals que condicionen molt les oportunitats, i al final, tots som vulnerables i necessitem acompanyar-nos. Precisament, aquesta vulnerabilitat és el que ens permet construir vincles profunds, solidaritat i cooperació.