Richmond Oti, Impulser

#ProtagonistaImpulsa #Osona

El Richmond té 21 anys i en fa sis que viu a Vic, on actualment està compaginant la feina a una empresa amb els estudis de cicle formatiu de grau superior en Automatització i Robòtica Industrial. El jove Impulser va arribar de Ghana quan tenia quinze anys sense conèixer ningú ni parlar català, però amb les idees clares: volia estudiar i no ha parat fins a aconseguir-ho.

Tal com explica el mateix jove, en aquest repte de superació personal hi ha tingut un paper important la Beca Impulsa i el vincle que ha establert amb la seva mentora, amb qui ha construït una relació d’amistat.

– Què et va portar a venir fins a Vic?

Jo sempre he tingut clar que volia estudiar. En el seu moment volia fer medicina, però, quan vaig acabar l’ESO a Ghana, no teníem diners perquè jo pogués seguir estudiant i me’n vaig anar a Líbia amb el meu tiet a buscar-ne: pensava que allà podria trobar feina i tornar a Ghana a estudiar.

– I no va ser així?

Un cop a Líbia, vaig adonar-me que era molt complicat poder-hi treballar, perquè era massa jove, i a això s’hi va sumar el fet que van disparar el meu tiet a la cama, i com que no tenia dret a anar a l’hospital, es va acabar morint. Aleshores jo em vaig quedar sol en un centre de refugiats a Itàlia i la meva mare em va dir que intentés anar a Catalunya, on vivia el meu pare, a qui jo no coneixia.

“Em vaig quedar sol en un centre de refugiats a Itàlia i la meva mare em va dir que intentés anar a Catalunya, on vivia el meu pare, a qui jo no coneixia”

– Va ser aleshores quan vas decidir venir cap aquí?

Sí. Vaig posar-me en contacte amb ell i em va dir que vingués, que m’ajudaria a buscar una manera per poder estudiar. Al centre de refugiats d’Itàlia ens donaven 65 € al mes i amb aquests diners vaig anar estalviant per poder anar fins a Girona, i després fins a Vic.

– Un cop aquí, vas poder seguir estudiant com tu volies?

Quan vaig arribar aquí, vaig haver de tornar a fer l’ESO i també vaig anar al Consorci per a la Normalització Lingüística per aprendre català, perquè jo només parlava anglès. Va arribar un dia que el meu pare em va dir que havia de treballar i, com que jo havia vingut aquí per estudiar, al final em va fer fora de casa. Li vaig explicar a la Roser, la meva professora d’aleshores, i ella va iniciar els tràmits perquè Càritas em pogués ajudar. Em van deixar un pis, on he viscut des de llavors; vaig començar estant jo sol i ara visc amb quatre companys més. A més, la Roser també em va explicar que existia la Beca Impulsa que em podia ajudar a continuar els estudis quan acabés l’ESO i vaig començar els tràmits per poder accedir-hi. Jo tenia clar que volia seguir estudiant —havia vingut a Catalunya per aquest motiu—, però no m’ho podia permetre econòmicament.

“Jo tenia clar que volia seguir estudiant —havia vingut a Catalunya per aquest motiu—, però no m’ho podia permetre econòmicament”

– Ara estàs estudiant i treballant a la vegada. Com ha estat això?

Després de fer tot el procés de selecció, vaig poder entrar al Programa de la Fundació Impulsa i des d’allà m’han ajudat econòmicament i també personalment. La Fundació Impulsa és un 10! Et dona suport econòmic, un portàtil, et permet entrar en contacte amb el món laboral i t’acompanya a tot arreu. És que és un 10 perquè dona oportunitats a la gent que ho necessita! Gràcies al Programa també he pogut conèixer l’empresa on estic treballant.

“La Fundació Impulsa és un 10! Et dona suport econòmic, un portàtil, et permet entrar en contacte amb el món laboral i t’acompanya a tot arreu”

– Creus que el teu pas per la Fundació Impulsa ha marcat un abans i un després en la teva vida?

Totalment! El dia que jo vaig entrar a la Fundació no tenia diners, i ara, gràcies a ells, puc viure i estic estudiant. Sense la Fundació Impulsa ara tindria una vida molt diferent: no tindria feina, ni documentació, ni estudis.

– Dius que la Fundació, a banda del suport econòmic, t’ha acompanyat a tot arreu. A què et refereixes?

A part dels diners i l’ordinador, la Fundació també fa cursos i ensenya tècniques que sempre m’han ajudat molt. A més a més, t’assignen una mentora i, per mi, la meva mentora és com una segona mare: cada dia em truca, em convida amb la seva família. Quan em vaig haver d’operar, em va acompanyar cada dia; quan vaig començar a treballar, em va donar consells; m’ajuda a organitzar els meus estudis. Sempre es preocupa per mi i, gràcies a ella, també he conegut molta gent i m’ha ajudat a tenir un cercle d’amistats. És una persona que m’ha donat molt.

“La meva mentora és com una segona mare […] Sempre es preocupa per mi i, gràcies a ella, també he conegut molta gent i m’ha ajudat a tenir un cercle d’amistats. És una persona que m’ha donat molt”

– Creus que tu també li has aportat alguna cosa a ella?

[Riu] No ho sé. Ella em diu que sí, que la meva experiència li ha fet veure la vida d’una manera diferent, que ha après molt de la importància de conèixer bé les persones i no prejutjar-les, i també del valor de tenir clar què volem fer a la vida.

– Quin és el teu proper repte?

Estic molt orgullós del camí que he recorregut fins ara i estic molt content del que tinc. M’agrada l’empresa on estic, Fredvic, i em vull centrar a acabar robòtica. D’aquí deu anys, m’agradaria muntar una empresa o comprar-me un pis i m’agradaria en algun moment poder portar la meva mare i les meves germanes a Catalunya, encara que fos només de visita.

Si vols ajudar més joves com en Richmond